Opcions pedagògiques

Part de la feina de qualsevol educador és fer opcions pedagògiques que ordenin el món d’una forma particular. Així, les opcions dels educadors poden construir un món dissenyat per a l’aprenent o un món dissenyat per l’aprenent. En la segona opció, l’aprenent té un rol més actiu i elabora processos de reconstrucció del significat: l’aprenent no només rep la informació, sinó que la reelabora i produeix evidències del seu aprenentatge.

Un problema de la primera opció, d’un món ordenat per a l’estudiant, és que molts educadors i responsables d’elaborar els currículums, que van ser estudiants en temps que canviaven tecnològicament molt més lentament que ara, no utilitzen habitualment les eines culturals de comunicació pròpies de l’era digital, la qual cosa produeix un buit entre el llenguatge dels aprenents i el llenguatge dels centres educatius. Aquest buit es tradueix, en el cas dels estudiants més rebels, en conflictes entre educadors que volen ser la font del coneixement  per als seus aprenents i uns aprenents que no comprenen o no reconeixen l’autoritat del seu llenguatge; en el cas dels aprenents més passius, el buit entre els llenguatges dels centres educatius i els típics de l’era digital produeix una certa alienació dels llenguatges i habilitats utilitzats de forma ordinària en l’actualitat.

El procés de transició de la societat de comunicació de masses a l’era digital té importants implicacions pedagògiques perquè reconfigura la distribució del poder de consumir, produir i distribuir el significat. En l’era de la comunicació de masses, la relació entre els que produïen missatges i els que els rebien era una relació en què pocs actors socials elaboraven missatges per a molts.

En l’era digital en què ara vivim, aquesta relació ha canviat, ja que qualsevol persona que tingui accés a un ordinador i a Internet, a més d’unes habilitats tecnològiques, pot emetre missatges. Els potencials de les tecnologies de l’era digital representen un canvi social radical, una redistribució del poder semiòtic, del poder de fer i distribuir significat. El coneixement integrat entre els camps de la semiòtica i de la pedagogia pot donar resposta a preguntes com ara:

• Què canvia en l'educació amb l'ús de les noves tecnologies?
• Com avaluar els estudiants, el seu treball semiòtic i la mateixa pràctica docent tenint en compte les tecnologies?
• Quins nous rols assumeixen professors i estudiants en el context de les tecnologies si es parteix d'una perspectiva multimodal en què la representació i l'aprenentatge són les dues cares d'una mateixa moneda, tots dos motivats, influenciats i condicionats per l’interès de la persona que aprèn o representa?

Acostar-me a les qüestions d'educació des d'un punt de vista social i comunicatiu implica dirigir els meus interessos de docència i recerca a entendre què és el que l'educació ha d'oferir perquè els escolars puguin viure vides productives a curt i mitjà termini. Per “vides productives” no s'ha d’entendre com relacionades amb els béns i serveis. El meu compromís és el de posar les necessitats humanes per a una vida satisfactòria i positiva com valors no negociables. Quan aprenem com quan ensenyem, no simplement utilitzem uns sistemes de representació externs a la nostra manera de viure en la societat. El que fem és posicionar-nos en el món, expressant una orientació que és cultural, social i històrica.